Páginas

domingo, 2 de octubre de 2011

Va de llibres IV

La cultura sucumbe bajo el volumen de la producción, la avalancha de letras, la locura de la cantidad. Por ese motivo te digo que un libro prohibido en tu país significa infinitamente más que los millones de palabras que vomitan nuestras universidades.
                                            Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

Després de deixar-ho de banda gairebé un any esperant el moment per una lectura "més lleugera", vaig començar '¿Hay alguien ahí fuera?' (2006) de Marian Keyes. No era el primer llibre ni de l'autora ni de la saga de les germanes Walsh que llegia però si no recordo malament, que ja podria ser, seria el que més m'ha agradat d'aquests, potser és que era el moment, per això que va esperar un any.
Amb passatges narrats en flashbacks dins una narració en present, es presenten els cors trencats, la soledat, la depressió, la comèdia, la bogeria i els desastres quotidians d'una gran i variada família.
"«Tenía que volver a Nueva York para buscarle. Quizá no le encontraría pero tenía que intentarlo. Lo único que sabía era que aquí no estaba.»
(...)
 Pero la vuelta a Manhattan no iba a aclarar nada en la vida de Anna Walsh: no solo llevaba consigo sus cicatrices sino que, aparentemente, ya no podría contar con Aidan. Quizá Anna debería dejar de buscar, pero ¿podrá?"

Canviant potser radicalment de registre, i tornant a una lectura que ja vaig començar fa un temps, recupero 'One flew over the cuckoo's nest' (1962) de Ken Kesey. El títol ve d'una rima que recorda de la seva àvia el narrador: "One flew east, one flew west, one flew over the cuckoo's nest". Volent dir que cadascú és amo de seguir el seu destí encara que sigui en diferents direccions que la resta.
L'autor basa la novel·la en les seves experiències com a voluntari per experiments sobre drogues psicodèliques amb les quals psiquiatres d'un hospital de California assajaven per a futurs usos terapèutics. 
El protagonista "fingeix" estar boig per escapar de les exigències de la presó i és destinat a una sala d'hospital psiquiàtric dirigida per una sàdica i totpoderosa Gran Infermera. Des de la seva arribada combatrà en una guerra contra ella i el seu sistema repressiu.
"(...) how society is what decides who's sane and who isn't, so you got to measure up."

Canviant a un gènere més divulgatiu amb caires científics em recomanen 'El cerebro femenino' (2010) de Louann Brizendine, calificat per l'autora com una mena de manual femení que es centra en la complexa interrelació que existeix entre la salut mental d'una dona, les connexions al cervell i la seva química. Es barreja l'experiència clínica de l'autora i els estudis d'investigació d'altres neurocientífics durant els últims 10 anys. Les conclusions que es poden extreure poden tenir molt sentit comú per alguns o una heretgia per altres. Es discuteixen des de les raons biològiques del perquè les nenes tendeixen a jugar amb nines i no amb cotxes fins a les raons neurològiques del perquè les dones pensen menys en el sexe que els homes i com, en el seu desig de produir nadons genèticament superiors, poden tenir més relacions extramatrimonials del que la seva parella imaginaria.
"Los cerebros masculino y femenino son diferentes por naturaleza. Pensad en esto. ¿Qué ocurre si el centro de comunicaciones es mayor en un cerebro que en otro? ¿Qué, si el centro de la memoria emocional es mayor en uno que en otro? ¿Qué, si un cerebro desarrolla una mayor aptitud para captar indicios en los demás que la posee el otro cerebro? En este caso, nos encontraremos ante una persona cuya realidad dictaría que sus valores primarios fueran la comunicación, la conexión, la sensibilidad emocional y la reactividad. Esta persona estimaría tales cualidades por encima de todas las demás y se sentiría bloqueada por otra persona cuyo cerebro no captara la importancia de dichas cualidades. En síntesis tendríamos a alguien dotado de un cerebro femenino."

Revisant els volums de la col·lecció 'Obres Mestres de la Literatura Contemporània' de la biblioteca de casa, trobo 'A sangre fría' (1966) de Truman Capote. Novel·la basada en els sis anys d'investigacions del periodista sobre el cas d'assessinat d'una familia, lligats i acribillats per desconegus sense cap móvil aparent, a un petit poble de Kansas al 1959 i que barreja opinions dels personatges del poble, entrevistes a policies encarregats del cas i amics intims de la familia. Desprès de la detenció dels assesins continuá la investigació a la presó. Degut a l'espera de l'execució dels assesins per tal de poder acabar la novel·la, aquesta va trigar sis anys en publicar-se. Segons l'autor, 'Escriure el llibre no em va resultar tan difícil com haver de viure amb ell'.
Més que una història de violència, es un retrat de la societat americana dels anys seixanta i del seu sistema polític i judicial.
"Antes de que lo amordazara, el señor Clutter me preguntó y ésas fueron sus últimas palabras, quiso saber como estaba su mujer, si estaba bien. Y yo le dije que sí, que muy bien, que estaba a punto de dormirse (...) Y no es que le estuviera tomando el pelo. Yo no quería hacer daño a aquel hombre. A mi me parecía un señor muy bueno. Muy cortés. Lo pensé así hasta el momento en que le corté el cuello.
(...) Pero no me dí cuenta de lo que había hecho hasta que oí aquel sonido. Como de alguien que se ahoga. Que grita bajo el agua. Le di la navaja a Dick (...) le entró pánico. Quería largarse de allí. Pero yo no le dejé. El hombre iba a morir de todos modos, ya lo sé, pero no podía dejarlo así. Le dije a Dick que cogiera la linterna y lo enfocara. Cogí la escopeta y apunté. La habitación explotó. Se puso azul. Se incendió. Jesús, nunca comprenderé como no oyeron el ruído a treinta kilómetros a la redonda.
"

Cercant altres títols pendents es troben d'altres prou interessant com per engrossir la llista, d'aquests en surt 'Fantasmes' (1986) de Paul Auster, tot i que 'decepció' era comú a les crítiques. La segona novel·la que composa 'The New York Trilogy' En aquest es relata un cas aparentment sencill, 'White' contracta a 'Blue' per seguir a 'Black' que viu a 'Orange Street'. S'inicia així una novel·la policíaca però que va adquirint aviat una dimensió metafísica. Entre el misteri i l'enigma metafísic: qui és el culpable? què és ser culpable?
'Blue' comença a convertir-se en 'Black' sense adonar-se'n i acaba tornant-se un altre.
"Es bastante extraño, estar vivo sólo a medias en el mejor de los casos, ver el mundo sólo a través de las palabras, vivir sólo a través de las vidas de otros. "

Seguint amb la saga de distòpies, una lectura prou lleugera, el relat de Harlan Ellison '¡Arrepiéntete, Arlequín!, dijo el señor Tic-Tac' (1965), amb un rerefons prou profund. Comença amb un fragment de 'Desobediència civil' de Henry David Thoreau en el qual es denuncia que la sumissió a un rellotge porta a l'home a ser una màquina més. Aprofundint en aquesta idea, es presenta un món on tot es regeix per la precisió d'un rellotge, tot mesurat i calculat.  En aquest món distòpic custodiat per 'The Ticktockman', apareix l'heroí-terrorista 'Harlequin', estrafolari bufó que s'oposa al sistema provocant retards.
"En realidad crearon un método para cercenar la extensión de vida de las personas. Si uno se retrasaba diez minutos, perdía diez minutos de vida. Una hora de retraso merecia idèntico lapso de revocación. Si alguien persistía en su impuntualidad, podía encontrarse con que, un domingo a la noche, llegaba una notificación del Maestro Custodio del Tiempo en la que se le informaba que su tiempo había concluido, y que sería 'desactivado' en lunes a las doce del mediodía, y que tuviera a bien dejar en orden sus asuntos, caballero, dama o bisexual"

Endinsant-me en una densa lectura, tal i com es podria deduir del títol, regal de Sant Jordi, començo 'La insoportable levedad del ser' (1984) de Milan Kundera. Classificada a vegades com filosòfica, però que segons l'autor va més allà de la filosofia i la psicologia, tractant de trobar l'esència existencial dels personatge, es narra la història d'amor, gelosia, sexe, traicions i mort. Però també de debilitats i paradoxes que marquen la vida de dues parelles amb destins entrellaçats. El que sembla una simple anècdota (gelosia, terceres persones, idealismes) es converteix en reflexió sobre els problemes filosòfics que afecten a cadascú de nosalters, tots els dies. Ambientada en Praga al 1968, és una de les obres representatives de la crítica comunista a l'Europa de l'est.
"Las preguntas verdaderamente serias son aquéllas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre."

Tornant a recuperar volums de la biblioteca de casa, torno al segle XVIII amb 'Eugénie Grandet' (1833) de Honoré de Balzac. Novel·la del cicle 'La comedia humana', on através d'un estudi psocològic profund es descriu un dels pecats capitals més freqüents, l'avarícia. El pare de la familia Grandet, personatge malaltissament mesquí, sense escrúpold, no dubta a destruir la vida dels qui l'envolten, fins i tot de la seva filla Eugénie, per mantenir inalterable el seu patrimoni.
"¿No és un sol el déu en què la gent creu, el Diner totpoderós, representat per una sola fesonomia? Els dolços sentiment de la vida, en aquell quadre, ocupaven un lloc secundari; només era possible de trobar-los en tres cors purs, es de Nanon, Eugénie i la seva mare."

Cercant una altra distòpia, Fahrenheit 451, que no descarto començar més endavant, vaig trobar títol interessant del mateix Ray Bradbury, 'Cronicas marcianas' (1950). Es tracta d'una sèrie de relats sense una línia argumental lineal fiza, però amb la mateixa referència contextual i temporal. Narra l'arribada a Mart i la colonització del planeta per part dels humans, fet que provoca la caiguda de la civilització arciana i l'extinció dels seus habitants. Els habitants de la Terra somien amb reproduir al planeta vermell una civilització de hot-dogs, comodes sofas i llimonada al porxo. Però els colons també porten al seu equipatge enfermetats i mostraràn molt poc respecte per una cultura planetaria, misteriosa i fascinant. Es tracten temes com la guerra, l'impuls d'autodestrucció de l'home, el racisme i la petitesa de l'home davant la natura i l'univers.
"Sabían cómo vivir con la naturaleza, y cómo entenderla. No trataron de ser sólo hombres y no animales. Cuando apareció Darwin cometimos ese error. Lo recibimos con los brazos abiertos y también a Huxley y a Freud, deshaciéndoos en sonrisas. Después descubrimos que no era posible conciliar las teorías de Darwin con nuestras religiones, o por lo menos así lo pensamos. Fuimos unos estúpidos. Quisimos derribar a Darwin, Huxley y a Freud, pero eran inconmovibles. Y entonces, como unos idiotas, intentamos destruir la religión.
Lo conseguimos bastante bien. Perdimos nuestra fe y empezamos a preguntarnos para qué vivíamos. Si el arte no era más que la derivación de un deseo frustrado, si la religión no era más que un engaño, ¿para qué la vida? La fe había explicado siempre todas las cosas. Luego todo se fue por el vertedero, junto con Freud y Darwin. Fuimos y somos todavía un pueblo extraviado.
- ¿Y estos marcianos encontraron el camino? – preguntó el capitán.
- Sí. En Marte aprendieron a combinar ciencia y religión para que funcionaran juntas, y se enriquecieran así mutuamente, sin contradecirse.
"

Vaig intentar començar 'El tiempo de las palabras azules' i '18Q4, el primer no va suscitar el meu interés i el segon era massa pesat, portablement partlant. Així que vaig optar per un altre títol interessant que vaig trobar juntament amb 'Cronicas marcianas', he de dir que les primeres pàgines no m'incitaven a continuar la lectura, però a mesura que avançava més m'intrigava.
"When a true genius appears in the world, you may know him by this sign, that the dunces are all in confederacy against him." 
                        Jonathan Swift (Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting)

'La conjura de los necios' (1962) de John Kennedy Toole, es va publicar postumament al 1980 gracies a la tenacitat de la mare de l'autor desprès de trobar el manuscrit. Disparatada, àcida, divertida, amarga i inteligent novel·la amb situacions desproporcionades de tragicomedia. El protagonista, un ésser inadaptat, anacrònic que somia amb que una forma de vida medieval, i la seva moral, tornin a regnar al món, però que, contra la seva voluntat, viu en un món capitalista on es veu obligat a treballar.
"Sin duda, todas estas pseudopedantes críticas no hacen más que alimentar mi ego y darme diversos puntos de vista para describir a esos mongoloides y toscos que hacen elocuencia de su inteligencia. Llegué a la conclusión de que son todos unos cerdos y nunca van a comprender mi delicada psique.
(...)
sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie"
Ara cap al proper títol per començar 'Va de llibres V'.