Páginas

martes, 22 de febrero de 2011

Va de llibres III

Los libros son maestros que nos instruyen sin palmetazos ni castigos, sin palabras ásperas y sin ira. Si se acerca uno a ellos, nunca están dormidos. Si se les interroga no ocultan nada. Si se les interpreta mal, no protestan. Si no se les entiende, no se ríen de uno
 Cicerón            

Dos anys més tard i 38 llibres més que fullejats espero que "Va de llibres" no s'aturi en aquesta tercera entrega, tot i que el ritme de lectura continua alentit...

Recuperant el llistat d'autors extrets de llibres llegits, vaig començar per Henry Miller, i després d'un intent frustrat de començar 'Primavera Negre' i 'Tròpic de Càncer, que ja recuperaré més endavant, em vaig inclinar per 'Dies tranquils a Clichy' (1956). On relata una part de la seva vida a un París feliç, passejant per la Place de Clichy i altres indrets de Montmartre advertint que són un veritables aparador del sexe. Amb una escriptura impulsiva i original que fou motiu de polèmica en els "ben pensants", i de diversos processos que l'acusaven de pornografia.
"Cal donar-li un sentit a la vida, pel fet mateix que la vida manca de sentit."

Recull de relats d'un jove Marcel Proust és "L'indiferent i altres relats" (1893-1896). Tracta temes com el pas del temps, la mort, l'aristocràcia, l'esnobisme, la figura de la mare i el petó de bona nit, l'amor, la gelosia i fins i tot la pròpia homosexualitat.
"El vel de mentides començava a despendre's davant els seus ulls i era impossible preveure quant duraria (...). Tanmateix li quedava una esperança de que hagués mentit, de que la seva indiferència hagués estat fingida."

Canviant totalment de gènere, vaig avançar la lectura de "Somien els androides amb ovelles elèctriques?" (1968) de Phillip K. Dick, a la visió particular i llunyana de la novel·la que donà lloc al film "Blade Runner" (1982). Situada en un, aleshores, futur 1992, dins una societat que segueix un moviment religiós/filosòfic anomenat "Mercerisme", es relata un malson tecnològic amb un tema principal, la realitat, l'imprecís límit entre allò natural i allò artificial. Dins els excepcionals pensaments futuristes de l'autor, com la "caixa d'empatia", es plantegen diverses reflexions filosòfiques: la importància de la possessió d'un animal real, la integració dels androides en un món humà, l'extensió del concepte "compartir", etc.
"Som màquines, estampades com tampons d'ampolla. És una il·lusió aquesta de què existeixo realment, personalment. Només soc un model de sèrie."

Començo llavors amb tres llibres de Murakami, ni trilogia ni del mateix Murakami. El primer i trobat de rebot és "Piercing" (1994) de Ryu Murakami. Una historia a un Japó actual, trepidant, dura i alhora d'una tendresa extraordinària. Una família feliç sinó fos perquè cada nit, el protagonista s'asseu a mirar el bressol de la seva fill amb un punxó de gel a la mà i un desig visceral de fer-lo servir contra ella.
"Era com si pogués veure amb els seus propis ulls com la ràbia li recorria tot el cos, de de les puntes dels peus fins al cor i el cervell. Sabia que sense aquella ràbia era incapaç de fer res, que no podia ni tan sols sobreviure."

Canviant de Murakami vaig tornar al Haruki de "El meu amor Sputnik" llegit anteriorment. "Tòquio Blues" (2005) narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Escrita amb un to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, narra les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

"Ara sé perquè em va demanar que no la oblidés. Per suposat, ella intuïa que la meva memòria l'esborraria algun dia. Per això em va demanar: «T'enrecordaràs sempre de què existeixo i de què he estat al teu costat'?."

Del mateix Murakami, "After Dark  (2004) narra les històries entrelligades d'una personatges solitaris entre les dotze de la nit i les set del matí, a la recerca d'una identitat pròpia. Recreacions de les insatisfaccions de la vida urbana i relacions humanes misterioses i delicades.
"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres. I admetre i entendre aquesta zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra."

Després de veure el segon llibre d'aquest autor a una llibreria, de que la portada em cridés l'atenció i de llegir la particular contraportada (i després de que algú em digués que si ella no entén la contraportada és que el llibre segur que a mi m'agradarà...) vaig anar a la recerca dels dos últims llibres de Mathias Malzieu. Començant per "La mecànica de l'amor" (2007), un conte per a nens i nenes grans, on es pateix per causa d'un cor voluble. El petit protagonista s'endinsa en una aventura quixotesca a la recerca de l'amor. Compte, però! Que cal seguir unes normes:
"Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la teva colera. Tercer i més important, no t'enamoris mai. Si no compleixes aquestes normes les agulles del rellotge del teu cor traspassaran la pell, els ossos es fracturaran i la mecànica del cor s'espatllarà de nou."

En següent, "L'ombra allargada de l'amor" (2010), Malzieu tracta, amb un punt d'autobiografia, el tema de la mort d'un ésser estimat. Com vèncer el dolor d'una. Com superar la pèrdua d'algú. Aquí un gegant, doctor en ombrologia, serà la clau per superar aquesta desesperació.
"Fes servir l'ombra. Llegeix, somia, descansa, diverteix-te. No cedeixis ni un pam a la desesperació. Serveix-te dels teus somnis. I si s'han trencat, ben enganxats, poden arribar a ser més bells i sòlids que abans."

Recordant el primer llibre d'aquesta 'col·lecció', "1984" de George Orwell, vaig trobar un llibre on és presenta, literalment al títol, una utopia. "Un món feliç" (1932) de Adolf Huxley. Es tracta d'una novel·la de ciència ficció que convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota una droga oficial, on han guanyat els deus del consum i la comoditat sacrificant valors humans essencials, i on els seus habitants son procreats en cadena de muntatge. Una societat on no hi ha lloc al dubte, el sofriment o la incertesa, un món sense llibertat, un món feliç.
"Jo soc lliure. Lliure de divertir-me el que vulgui. Avui dia tot el món és feliç (...). La gent és feliç, té el que desitja, i no desitja mai allò que no pot tenir."

Tornant a històries 'quotidianes' d'un present real o imaginari recupero "Principiants" (1980) de Raymond Carver. Versió original del recull de relats "De què parlem quan parlem de l'amor" abans que el seu editor el modifiqués de manera substancial per publicar-lo al 1982. Es reflecteix l'essència de les coses: una joveneta amb el nòvio al jardí d'una casa entre les despulles materials de la vida del propietari; un home que percep els primers indicis dels perills de la vida adulta; una parella que s'adona que la seva relació s'ha esgotat...
"Però em sembla que només som simples principiants en l'amor. Diem que ens estimem i ho fem, no ho dubto. Ens estimem i ens estimem amb ganes, tots nosaltres."

I com anoto qualsevol autor o llibre que apareix a un dels afortunats lleguits, no podia excloure el  favorit del protagonista de "Tokio Blues". "El gran Gatsby" (1925) de  F. Scott Fitzerald desenvolupa una història a Nova York i Long Island als anys 20 del segle XX. Ha estat descrita sovint com el reflex de l'era del jazz a la literatura d'Estata Units. Tracta la mort, els amors no aconseguits, les festes frenètiques, els ideals romàntics, amb l'alta societat nord-americana de fons, de la qual sobresurt un home misteriós i molt ric, Gatsby.
"Entre gent que beu molt, no beure és un avantatge. Es pot contenir la llengua i a més, és possible calcular qualsevol petita irregularitat particular de forma que els altres estan tan cecs que no la veuen o no els importa." 

Enigmàtics i suggerents, els 'Contes del dia i de la nit' (1885) de Guy de Maupassant són narracions breus (potser massa breus) i palpitants. Personatges maltractats i solitaris, i històries escrites amb ironia i sense sentimentalisme donen lloc a relats inicialment i enrevessadament descriptius però que de seguida t'enganxen fins arribar a un final sovint inesperat. Cada narració deixa intuir un missatge amagat que animen a cercar-lo fins a aconseguir la seva aparició al final del relat.
"D'improvís t'adones de l'horrible misèria de la vida, de l'aïllament de tota, de la buidor de tot, i de la negra solitud del cor que es bressola i s'enganya a si mateix amb somnis, fins a la mort."

I ara estic acabant un llibre que fa gairebé dos anys que em van regalar i que encara no havia començat tot i tenir curiositat per esbrinar de què anava la dedicatòria... Suposo que tenia els meus motius per no començar-lo, pensava que el gènere del llibre no té res a veure amb els que últimament estava llegint,  a més a més del volum de pàgines no gaire portable. Cada llibre té el seu moment i potser que aquest hagi arribat en el just, suposo que en realitat era aquest el motiu pel qual encara no l'havia obert. Comentaris d'aquest i d'altres en la propera recopilació.

Anteriorment: "Va de llibres" i "Va de llibres II"